Josep Carner i Puigoriol (Barcelona, 9 de febrero de 1884 – Bruselas, 1970), fue un poeta, periodista, autor de teatro y traductor español. Es también conocido como el príncipe de los poetas catalanes.
En 1897 entró en la Universidad de Barcelona, donde descubrió el catalanismo. Obtiene la licenciatura en Derecho y Filosofía. En esa época colaboró en Montserrat y La Atlántida, entre otras revistas.
Dirigió Catalunya (1903-1905), Empori (1907-1908) y Catalunya (1913-1914). En 1911 fue designado miembro de la Sección Filológica del Institut d'Estudis Catalans (Instituto de Estudios Catalanes, la academia de Cataluña), y colaboró con Pompeu Fabra en la fijación y el enriquecimiento de la lengua.
A principios del siglo XX se incorporó al periódico La Veu de Catalunya, donde escribió hasta 1928. En 1915 contrajo matrimonio con la chilena Carmen de Ossa, con la que tuvo dos hijos: Anna Maria y Josep.
Fue un renovador de la poesía, de lengua, de la prosa. Creó un nuevo estilo de periodismo político. Junto a Enric Prat de la Riba, en la Mancomunidad, luchó por la profesionalización de la literatura catalana, que consideraba adolescente. Después de la muerte de aquel, en 1920, Carner se presentó en Madrid a unas oposiciones al cuerpo consular y, en marzo de 1921, ingresó en la carrera diplomática. Partió de España hacia Génova para instalarse allí con toda la familia como vicecónsul español. Ejerció cargos en Génova, San José de Costa Rica, La Haya, Hendaya, Beirut, Bruselas y París. Durante la guerra civil española se mantuvo fiel a la República y no volvió a residir en Cataluña.
Fue uno de los pocos diplomáticos que se mantuvo fiel a la República. Por ello en 1939 su alejamiento de Cataluña fue forzado. Se casa con la profesora y crítica literaria belga Émilie Noulet, su segunda esposa, y emprende el camino del exilio, primero a México (de 1939 a 1945), donde fue profesor en El Colegio de México, y después a Bélgica.
Su obra poética
・ Llibre dels poetes (1904)
・ Primer llibre de sonets (1905)
・ Els fruits saborosos (1906)
・ Segon llibre de sonets (1907)
・ Verger de les galanies (1911)
・ La paraula en el vent (1914)
・ Auques i ventalls (1914)
・ El cor quiet (1925)
・ El veire encantat (1933)
・ La primavera al poblet (1935)
・ Nabi (1941)
・ Paliers (1950)
・ Llunyania (1952)
・ Arbres (1953)
・ Poesía (1957)
・ Absència (1957)
・ El tomb de l'any (1966)
Aquí uno de sus poemas
Arbres (Traducció al castellà)
Voldria ta ciència,
Arbre, per al meu cor,
Tu que en el temps geliu ets paciència
I en dia ardent aboques un tresor.
Arbre, per al meu cor,
Tu que en el temps geliu ets paciència
I en dia ardent aboques un tresor.
Verd amuntegament d'onades blancs
Amb un sospir de pau en cada floc,
El moviment dels núvols agermanes
Amb el descans del roc.
Amb un sospir de pau en cada floc,
El moviment dels núvols agermanes
Amb el descans del roc.
Va a cada arbre una cèlica fortuna:
L'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
El bedoll s'enamora de la lluna,en el pi hi ha ditades del ponent.
Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
Quan apaivaga el dia,
Tot lent, un vel ombriu;
I quan, de matinada, la boira s'esgarria,
Són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
L'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
El bedoll s'enamora de la lluna,en el pi hi ha ditades del ponent.
Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
Quan apaivaga el dia,
Tot lent, un vel ombriu;
I quan, de matinada, la boira s'esgarria,
Són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
Palpita el vern, de somnis nocturns en recordança.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.
Tot cintes d'aigua màgica és el desmai suau.
L'om crida el flabiol per a la dansa.
El faig és una església. El roure és un palau.
Tot home es plany, i l'arbre l'espera i l'aixopluga;
Li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
I d'altres són com una nit.
Li val el foc i l'aigua, li gronxa l'esperit.
Uns arbres són finestra que l'oratjol belluga,
I d'altres són com una nit.
Trigo, mandrós, d'un encís d'arbre a fer-me lliure;
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.
ullcluc, si sento un arbre m'apar tota la mar;
i un de davant la meva finestra, fa que encar
no em dolgui prou de viure.
És en el llibre de consol que un dia
El Fill de l'home un orb guarí,
I aquell tornat de tenebror s'esfereïa
En descobrint els vianants en el matí.
-- Veig arbres que caminen- agenollat va dir.
El Fill de l'home un orb guarí,
I aquell tornat de tenebror s'esfereïa
En descobrint els vianants en el matí.
-- Veig arbres que caminen- agenollat va dir.
Uns arbres amb follia que corre i poc s'acaba;
Arbres que mena a vagareig,
En lloc del pur misteri de la saba,
La sang en sotragueig.
Arbres que mena a vagareig,
En lloc del pur misteri de la saba,
La sang en sotragueig.
--¿On vas?- les fulles diuen amb llur fidel frisança.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
Atura'm tu, si cal.
La branca puja sense cap pensament de mal.
Arbre frenat en una fèrtil esperança,
Atura'm tu, si cal.
http://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner
No hay comentarios:
Publicar un comentario